Mediona a 19 d’octubre de 2017

 

Benvolgut càncer,

Ja fa tres anys i mig que vas marxar i no t’imagines com ha plogut des d’aleshores!

Avui és un dia en que tothom parla de tu: la gent es penja llaços, es fan xerrades, activitats, es llancen globus de color rosa…I a mi m’ha vingut de gust escriure’t per explicar-te, ara ja amb una bona perspectiva, el que ha representat el teu pas per mi.

Com molt bé saps, el teu nom imposa i molt. En l’inconscient col·lectiu càncer encara vol dir mort i patiment. I quan et presentes tens la capacitat d’espantar a qui sacseges. A mi d’entrada em vas fer sentir molta por, dubtes, incertesa, ràbia, impotència, ira i frustració i tal era la barreja d’emocions i pensaments que tenia la sensació que estava en un somni i volia que algú em pessigués per despertar-me.

Vaig mirar a la mort de fit a fit i em vaig adonar de que no em feia por, però m’aterrava pensar que si la mort se m’emportés deixaria als meus fills sense mare. I aquest era el pitjor malson i d’entrada, va ser el primer motiu per sobreposar-me i mirar de trobar un camí per on avançar.

Com molt bé saps no vaig voler mai lluitar contra tu, vaig preferir comprendre’t,  abraçar-te i transformar-me a través teu. I no em penedeixo de com ho he fet.

Vaig anar digerint molt a poc a poc què volia dir que estesis dins meu, mirava de veure la situació des d’un altre punt de vista i apreciar d’alguna manera les coses positives de la teva presència. Em va costar temps aconseguir-ho, és clar. I vaig anar sentint el que em deia el Roc, el meu fill petit que aleshores tenia cinc anys i que feia pocs mesos que s’havia deslletat “no pot ser que un pit tant bonic i que m’ha alimentat tant, tingui alguna cosa dolenta a dins!”.

Vaig anar prenent consciència que em provocaries un gran nombre de pèrdues, d’alguna manera em volia preparar per tots els dols que viuria en tant poc temps. Sabia que perdria la normalitat a la meva vida, el cabell i el pèl del meu cos, la regla després de ser cíclica des dels tretze anys, l’energia, les meves defenses, el meu pit i els ganglis limfàtics. Això era el que es preveia però era ben incert com m’afectaria la quimioteràpia en la meva ment, i per mi era una gran preocupació aleshores, així com també com quedaria la meva pell blanca, fina i delicada després de  la radioteràpia i com seria el meu cos una vegada operada.

Però ara, després del que a mi em sembla un llarg recorregut i d’haver deixat ben enrere la teva presència, et puc dir que totes les pèrdues d’aleshores, son guanys en el meu present:

De fet, no vaig perdre un any sinó que he guanyat mitja vida!

Amb la pèrdua del meu cabell vaig guanyar confiança.

Amb la pèrdua d’energia vaig guanyar força i ganes de viure.

Amb la pèrdua de la regla, vaig ser molt feliç al recuperar-la i amb ella ha ressorgit la meva feminitat.

Amb la pèrdua del meu pit, vaig guanyar la meva acceptació, el meu perdó i el meu amor.

Amb la pèrdua del que era la meva vida aleshores, he guanyat una nova vida meravellosa, rodejada de persones abundants que em nodreixen, sentint unes ganes infinites de viure i de gaudir i amb una capacitat per a valorar i agrair cada dia el que tinc, el que soc i el que faig.

No em sento una supervivent, com ens etiqueten sovint, sinó que sento que he renascut a través teu.

Per això càncer, vull donar-te les gràcies, perquè penso que sense tu no podria pas ser on soc. I si hi fos, penso que no sabria apreciar-ho com ho faig ara. No obstant i això, et demano també que no tornis, no cal que t’acostis als meus, doncs amb la meva experiència tots n’hem sortit enfortits. Tens la capacitat no només de fer trontollar a una persona, sinó que quan apareixes remous tot el seu entorn. Ets un autèntic terratrèmol!

Per últim, m’acomiado de tu recordant i honorant a tots els meus avantpassats que et vas endur i que encara sento el seu buit.

Atentament,

Pau Simon i Udina

A mi em genera molta tristesa veure l’evolució i la degradació del que es diu alimentació. Alimentar-se hauria de ser un fet primordial per a tots, i avui en dia ens volen fer creure que tot el que ingerim alimenta d’alguna manera, quan en la majoria dels casos, simplement ens saciem amb substàncies mal anomenades ‘aliments’ que, no només no ens aporten el que realment necessitem, sinó que ens produeixen uns efectes en el nostre organisme que propicien un terreny favorable per a qualsevol tipus de malaltia.

Quan estem malalts sovint és moment de reflexionar sobre l’alimentació –entre moltes d’altres coses- però de fet, no cal pas estar malalt per tenir cura i prendre consciència del que mengem. Els canvis que experimentes al cos quan decideixes menjar menys i quan ingereixes tant sols aliments vius, son increïbles a tots nivells, estiguis sa o no. I malgrat sovint és un propòsit realment feixuc, perquè com tots els canvis cal fer un esforç important, jo he comprovat, que si es fan poc a poc i sentint-ho des de dins, aquests poden perdurar en el temps i es poden gaudir moltíssim.

Son petites llavors que plantes i que el fruit el benestar físic, mental, emocional i espiritual va brotant i creixent dia rere dia…

Però és ben cert que les nostres desviacions en manera de menjar son en molts casos la punta de l’iceberg, i darrera s’hi amaguen carències, frustracions, creences limitants, emocions estancades, etcètera, per això de vegades cal una força de voluntat i un compromís que no sempre tenim. Però quan estem malalts, solem canviar el nostre punt de mira i la nostra consciència, i això ens pot encendre la metxa per a poder fer canvis importants.

Quan volem millorar la nostra alimentació, l’ habitual és  informar-se però en relativament poc temps podem arribar a un nivell important de saturació i inclús de sentir certes contradiccions, donada la infinitat de camins i teories que existeixen. Estem a l’era de la sobre informació i ens caldria aprendre a garbellar allò que ens interessa, en aquest cas el que ens convé segons la nostra essència, la nostra constitució, l’activitat que fem, el moment en el que estem, on vivim, l’estació que estem, etcètera. Perquè és evident que no tots necessitem el mateix, oi? El projecte Ets el que menges ens ho posa fàcil per introduir-nos en aquest mon de l’alimentació saludable sense saturar-nos.

Jo he experimentat l’alimentació des de diversos camins i la conclusió a la que he arribat és que evito les etiquetes i per damunt de tot he escollit prioritzar el sentit comú: Compro en la mesura que puc, tant sols productes frescos, de proximitat, de temporada i lliures de tòxics. Fa anys que no menjo carn, i els làctics, el gluten i el sucre els menjo només de manera esporàdica. El més important que he après és a escoltar-me el cos, entendre el que em demana en cada moment i per tant, el que necessito. Penso que és molt útil aprendre discernir entre tenir gana d’aliments o sentir gana emocional, aleshores és bonic saber-se satisfer i estimar-se a través de l’alimentació.

Alguns dels meus rituals són:

Al matí, després de rentar-me les dents i la llengua -perquè mentre dormim els nostres òrgans treballen i el fetge a la matinada també, i com que la nostra boca està a l’extrem del que seria la nostra ‘xemeneia’, al matí està plena de toxines que si no les eliminem, ens les empassaríem de nou-  m’agrada començar el dia amb alguna cosa calenta, soc fredolica i una infusió amb gingebre o simplement aigua tèbia amb llimona em donen l’escalf que necessito. Després preparem el suc verd a quatre mans, amb les verdures de temporada, una mica de fruita i algun superaliment, com la maca o la chlorella. Em bec el suc amb molta gratitud i consciència i el gaudeixo glop a glop. Et recomano moltíssim començar el dia així, hi ha moltes propostes per la xarxa, la Carla Zaplana per exemple, de ben segur que et pot inspirar, si no coneixes encara aquest món.

I un altre moment important per mi és el sopar. Tinc comprovat el que el que se’m posa millor a la panxa, que em relaxa i em permet descansar millor gaudint d’un son reparador és una crema de verdures! que ara que encetem la tardor les faig amb les verdures de temporada d’arrel i rodones, de colors taronges i marrons (vaig combinant ceba, nap, xirivia, porro, pastanaga, carbassa…) , amb les verdures del mar; les fantàstiques algues i de vegades, hi afegeixo una mica de civada, o algun dia hi poso xiitakes, llenties vermelles o algun altre ingredient com el gingebre, si tinc molt de fred. L’Elka de LalaKitchen te un ebook de sopes fantàstic que te’l recomano.

En general miro de tenir sempre al rebost aliments antiinflamatoris, depuratius i nutritius, per poder fer una cuina sana, variada i divertida. Com vaig sentir a dir la Montse Bradford en començar un curs “el primer que cal per cuinar, és tenir el rebost ple” i és una obvietat, però és que quan tens la nevera i el rebost ple, t’omples d’inspiració, oi?

Podria escriure pàgines i pàgines sobre aquest tema, perquè m’apassiona i perquè penso que te una importància cabdal en la nostra vida, però d’entrada m’ha vingut de gust fer una reflexió molt genèrica per a més endavant anar desglossant els temes.

De moment et convido a reflexionar sobre què menges i com ho fas. Pots anar-ho anotant durant uns dies, per prendre consciència, registrar el que et ve de gust, el que et reprimeixes, el que gaudeixes i mira d’esbrinar què hi pot haver darrera de tot plegat…

Si et ve de gust i sents que és el moment, pots començar mirant de millorar petites coses; com començar el dia i com acabar-lo podria ser una bona opció. I sobretot fes-ho a poc a poc, convençuda i decidida del que fas. I si vols fer canvis importants, et recomano que busquis recolzament de professionals experts, hi ha moltes opcions en funció del que prioritzis, la Dra. Carlota Esteve, la Jordina Casademunt, o la Neus Elcacho son grans professionals, per exemple.

Gràcies per llegir-me, pots deixar els teus dubtes i comentaris… Salut!!!