En un moment donat a les dones ens va semblar que la igualtat era el camí per lluitar contra el menyspreu, la manca de respecte, l’abús, la injustícia i la violència masclista que rebíem. Les nostres companyes van sentir que havien de pensar, d’actuar, de relacionar-se i de viure la sexualitat com un home. En un món pensat i dominat per ells, era fàcil caure en aquest parany. I així fou com ens vam anar desconnectant de la nostra feminitat i de la nostra essència i singularitat com a dones. Tots aquells atributs, maneres de fer i de ser tant pròpies del femení, les vam tapar i ens vam “masculinitzar” emprant les eines masculines com a mètode de supervivència. I el cas és que les conseqüències de la repressió del femení estant sent desastroses.

Quan dic masculinitzar ho dic des de la neutralitat, no amb cap càrrega pejorativa. Em refereixo a fer servir els trets masculins com la iniciativa, la lògica, el pragmatisme, la concreció, l’anar per feina, etc. En detriment de l’escolta, la suavitat, la paciència, la compassió, la cura, la dispersió, l’expressió dels sentiments, la intuïció, la bellesa, etc. Tots tenim una part femenina i una masculina i necessitem d’ambdues per sentir l’equilibri, i tant si ens en manca una com una altra, anem coixos.

Al fer aquest procés de desconnectar-nos de la nostra essència i moure’ns de lloc d’una manera forçada, vam alterar el sistema. Els homes, que en la majoria de casos també havien castrat la seva part femenina, al masculinitzar-nos nosaltres, els vam acabar de descol·locar. I hem acabat convivint en un autèntic garbuix; una societat dolguda, trista, on, en la majoria de casos, ens relacionem homes i dones des del dolor, el retret, la ràbia, l’enuig, la competitivitat, la violència, la dominació i la por… I des d’aquí no es pot construir res. I tenim ben poc a salvar a no ser que reconnectem de nou amb la nostra essència.

Per la meva experiència personal puc afirmar, amb un gran somriure als llavis, que quan he retrobat i recuperat la meva feminitat, m’he transformat i he florit com a dona! Ho he viscut en mi mateixa i en soc testimoni periòdicament en els cercles de dones que ofereixo. Les dones paguem les conseqüències de viure aïllades de la comunitat femenina, de deixar-nos soles, de no cuidar-nos com realment necessitem i mereixem, de criar els nostres fills soles, d’acompanyar els nostres adolescents perdudes. Ens cuidem segons ens marca el sistema capitalista per agradar als altres i per a ser acceptades en aquest joc estúpid de rols. I és així perquè som un producte molt rentable, tant, que ens han programat perquè ens sentim malament amb el nostre cos majestuós, amb corbes boniques, per avergonyir-nos de la nostra sang sagrada, que hem de dissimular quan menstruem, hem de seguir actuant com si no passés res i hem de posar-nos compreses perfumades perquè ens han fet creure que la nostra olor no és digne. I nosaltres, esgotades i confuses, ens perdem. I això és clar, afavoreix i nodreix al masclisme i aquest sistema patriarcal i capitalista.

Dones: desperteu d’aquest malson! Busqueu el camí de retorn a casa, que passa exclusivament per visitar-nos a nosaltres mateixes, perdonar-nos i acceptar i acollir el que som: dones cícliques, perfectes, meravelloses i autèntiques tal i com som. La nostra feminitat cal que sigui lliure i conscient. Tant per nosaltres com per ells.

I quan ens haguem empoderat i haguem fet el milionèsim cercle de dones, tal i com diu Jean Shinoda Bolen, ens haurem transformat tant a nosaltres mateixes com a la societat i ajudarem a la humanitat a entrar a la era post-patriarcal: “Quan un nombre important de persones canvia la seva manera de pensar i de comportar-se, la cultura també ho fa, i una nova era comença.”

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *