Fa mesos que tinc el cap que em bull d’idees, i he passat hores i hores mirant d’organitzar-les per tal de donar-los  forma i poder materialitzar aquesta il.lusió que sento dins meu i que em fa viure amb joia i emoció.

Amb aquesta entrada, enceto el blog Renacer del cáncer en el que mostraré el meu testimoni durant el procés de càncer i de post-càncer que vaig passar ara ja fa uns anys. Aleshores, al dos mil tretze, l’Alba -una DONA en majúscules que m’inspira moltíssim- em va suggerir que escrivís un blog on expliqués com estava vivint el meu càncer. En aquell moment em va semblar una idea sense massa sentit, no pensava que a ningú li pogués interessar el que jo vivia i de fet, crec que aleshores tampoc em veia capaç de mostrar-me als demés. Sempre havia estat una dona reservada, prudent, discreta i tímida. Darrera d’aquella dona forta i valenta i havia una nena insegura i perduda.

Però això era abans de la meva metamorfosi, quan encara vivia estimant-me molt poc, sense creure massa en mi i pensant que no era capaç de fer moltes de les coses que m’apareixien a la meva vida. Però com et deia, això ara mateix és aigua passada. No és que ara em sigui fàcil explicar i escriure sobre mi, deu ni do com em costa encara, però ara em ve de gust llançar-me des de la consciencia, i permetre’m escoltar-me tot allò que se’m mou el fet de despullar-me emocionalment. I tinc l’esperança i la il.lusió de poder donar una mica de llum a persones que estan passant pel camí que jo també vaig trepitjar. Quan jo el feia, em vaig sentir desatesa emocionalment, vaig trobar a faltar un acompanyament en la manera de com veure la malaltia, una visió sense el victimisme, el més comú i el que s’ofereix en general és un “ai pobreta”, i a mi m’hauria agradat que m’ajudessin a veure el càncer des d’un altre punt. Curiosament, després també he sabut i llegit en d’altres companyes de viatge que senten o han sentit la mateixa carència.

Vaig passar un any molt dur rebent –amb por!- els tractaments convencionals que em van proposar: quimioteràpia, mastectomia amb reconstrucció i radioteràpia. Ho vaig combinar és clar, amb d’altres teràpies i accions menys convencionals que em van ajudar i molt.

I un bon dia, llegint Wayne Dyer -que, si una cosa vaig fer aquest any de tractaments va ser fer el mestratge de creixement personal de la meva vida!- vaig quedar-me absolutament embadalida amb la seva cita “Quan canvies la manera de mirar les coses, les coses que mires, canvien”. I, de sobte, se’m va obrir el món! “Aleshores, és tant simple com canviar el punt de mira”, vaig pensar. I vaig posar tota la meva energia en aconseguir poder veure’m a mi mateixa i a la meva vida des d’un altre lloc. I fou així com vaig començar el descens cap al fons de les meves arrels, vaig viure en el meu fosc capoll durant un temps llarg i necessari, fins que vaig començar a volar. Llavors em vaig adonar que havia esdevingut una bonica papallona! Però no et pensis que va ser màgia, va ser un gran compromís amb mi mateixa, vivint amb molta tenacitat després de decidir que, no només volia viure, sinó que volia fer-ho d’una manera ben diferent a com ho havia fet fins aleshores.

En aquest projecte Renacer del cáncer vull combinar la meva formació de psicòloga i renaixedora amb l’experiència de primera mà amb el càncer, i m’ofereixo per acompanyar a qui ho viu o ho ha viscut en la pròpia pell, com també a qui ho viu de molt a prop perquè te algú proper implicat.

Vull deixar clar que jo no vull donar consells, que no parlaré del que no sé, no pretenc demostrar res ni estar per sobre de ningú, tant sols vull donar a conèixer amb un cert detall com vaig viure un càncer essent mare de tres fills, què vaig fer en cada etapa durant i després, i com aquest m’ha permès renéixer i viure ara mateix, amb una plenitud que mai havia sentit abans, sentint-me per damunt de tot, infinitament agraïda a la vida.

Et ve de gust que volem plegades?

Em faria molta il.lusió que m’acompanyessis. Per això et proposo que et subscriguis a la meva newsletter per poder rebre i llegir, les entrades que aniré fent. Prometo ser lleugera i precisa, la idea és fer una entrada cada quinze dies, i evidentment quan vulguis et pots donar de baixa.

Una dolça i sincera abraçada,

Pau Simon i Udina

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *