Un any més, m’agradaria posar el meu granet de sorra, avui que es celebra el dia internacional del càncer de mama. Reflexionant i prenent consciència del fet que un dia a l’any es dediqui a aquest tipus de càncer. De fet, si tothom hi pensa avui, potser només per això ja val la pena celebrar-ho. Potser a nivell energètic hi ha dones que estan en ple procés que es senten més acompanyades sabent que avui molta gent hi pensa i s’hi dedica, d’una manera o d’una altra.

Un dia com avui, a mi no em ressona tant el fet de recollir diners per ajudar en les investigacions, que també és una tasca important, si els diners serveixen per investigar des de la neutralitat, no des de la farmacèutica oportunista, és clar.

Però penso que pot ser enriquidor si reflexionem sobre el fet en sí del càncer de pit. Vull pensar que aquestes alçades ja no hi ha dubte que és quelcom més que casualitat que hagi augmentat tant la incidència d’aquest tipus de càncer i sobretot, que la mitjana d’edat hagi baixat tant en relativament pocs anys. Que alhora és un tipus de càncer on més ha baixat la mortalitat i això és molt important i esperançador, indubtablement. Però més enllà del que es fa any rere any de recol·lectar diners i “lluitar contra el càncer de pit”, potser podem fer un pas més fent un esforç per mirar d’assumir la responsabilitat personal de cada una de nosaltres, les dones que hem tingut o tenim càncer de pit, per poder veure i entendre què hi ha darrera d’aquest fet.

Crec que això podem fer-ho una vegada hem sortit del nostre drama emocional, que òbviament cal passar, cal fer el dol personal necessari. Però quan, estant dins el túnel fosc i negre, veiem una petita llum, per molt minsa que sigui, per molt enllà que estigui, potser alshores ja podem començar a veure la nostra realitat des d’un altre lloc i a partir d’aquí procurar afinar la mirada i veure la nostra vida des d’un altre punt.

En el meu cas, el “clic” el vaig fer un dia que estava esperant a la sala d’espera de l’hospital, en ple procés, estava fent quimo i m’esperava per entrar a la nutricionista i em va venir a saludar el Jordi Llavina, amable i atent, com sempre, es va interessar per la meva salut i em va explicar que ells sortien de la revisió de la seva germana, no recordo pas si era passat un any o dos del seu càncer, però el fet és que el seu entusiasme i alegria de sortir de la revisió perfecte, juntament amb la frase del Jordi de “vinga va que d’aquí a quatre dies, estaràs al mateix lloc”, em va fer veure per primera vegadaque hi havia llum després d’aquell temps fosc i aparentment etern. I vaig començar a practicar la visualització, imaginar-me jo després d’un any i dos i tres…

Jo sento que no som un cos i ja està. Que no estem aquí perquè sí. Tenimuna ànima, sentiments, ment i òbviament un cos, però sovint ens quedem limitats identificant-nos només amb el nostre cos físic. I la medecina convencional no ens ajuda a sortir d’aquesta mirada, està clar. Però quan som capaços de veure’ns d’una manera holística i agafar certa perspectiva, potser ens podem adonar que darrera d’un càncer de pit hi ha un crit desesperat d’un canvi important a la nostra vida. Jo ho sento així i ho he viscut així. I observo a altres dones que m’ho confirmen.

En el meu cas vaig entendre-ho així, i vaig fer el tomb al mitjó mirant de canviar no tant el que feia, que també, però bàsicament el sentit amb el que ho feia i, sobretot, sobretot, la clau de volta va ser la mirada que li donava, i li dono encara, és clar.

Trobar les eines personals necessàries i re-connectar amb la meva feminitat han estat la clau -perquè un càncer de pit te molt a veure amb la feminitat- i això m’ha permès convertir-me en una dona sobirana i conscient, responsable de la meva vida, del que sento, del que faig i del que em vaig trobant en el meu camí, ple de revolts, de pujades i baixades…

Aquest empoderament que he aconseguit, és un valuós regal i m’ha ajudat moltíssim la nutrició femenina que he estat rebent; els cercles de dones han sigut una gran eina, poderosa i transformadora que, després d’uns anys de participació, treball i estudi ara he sentit el crit de llençar-m’hi a facilitar-los jo mateixa. Ara estic teixint una tela per acollir dones que vulguin regalar-se un temps i un espai per a elles, un espai de seguretat, de confiança i de confort, on compartir i créixer plegades. Dones de totes les edats, races i condicions, totes hi tenen cabuda.

Dones inquietes; us convido a provar l’experiència, si us ressona i teniu l’obertura, podreu gaudir d’una important transformació personal i canviar la mirada cap a vosaltres mateixes i de retruc cap a la resta que us envolta.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *